Un any de vocalia a l’EMD després de
que gairebé 600 persones a Valldoreix votessin a la CUP-PC, un recolzament que avala, malgrat tot, que hi
ha gent que creu que hi ha molt a
canviar.
Un any fent d'altaveu per assolir un
societat més igualitària, lliure, social i feminista. Un any per veure
l’administració des de dins i copsar que el seu estat és un reflex de la mà que
la dirigeix, i que aquesta ma és de Sant
Cugat.
Una any per adonar-nos que les lleis
són una eina que el govern de l’EMD crítica o utilitza segons les necessitats
del moment, les compatibilitats laborals del President, el tractament envers
els treballadors de EMD, decisions de govern preses de forma unilateral, o el
fet de emular als alts directius de les multinacionals que en aquest context de
crisi segueixen abaixant sous a les seves treballadores i es pugen
desvergonyidament els seus. En aquest punt els Vocals d l’oposició hem estat
condicionats per una precarietat de representativitat i de retribució essent testimonis de com
s’han repartit en el cartipàs la partida destinada a les Vocalies seguint el
criteri de “abans érem nou i una a l’oposició i cobràvem X, i ara som sis i
quatre a l’oposició i seguim cobrant X” passant-se pel folre el que ha volgut dir
la gent a les urnes i que no els ha votat a les darreres eleccions.
Tot i això, un any on una brisa
d’obertura i de canvis positius s’ha deixat notar. Amb el sanejament dels
números de l’EMD, amb el document del PAM, o el decàleg..., però que focalitzada
en l’únic membre del govern que ja no hi és, sembla diluir-se.
Un any per copsar de primera mà que en minoria les
propostes més transformadores que elevem al Ple no prosperen, i seguim, pit i
amunt, perquè sabem que ens trobem en mig d’un bastió del capitalisme, que
nosaltres considerem paradigma d’una dictadura econòmica incipient ja que
parteix d’una desigualtat sagnant que en aquesta Arcàdia feliç no veiem si no
volem, reialme on la desigualtat social tendeix a desaparèixer ja que les
classes populars estan en perill d’extinció, on el procés de gentrificació s’ha
culminat i la presència de la classe treballadora és residual o simplement és
la que diàriament migra de la perifèria per treballar a les llars o serveis de
Valldoreix com un cruel paral·lelisme entre el primer i el tercer món.
Una any per veure que el govern
encara es troba en una fase primigènia en quan a transparència, i que la
participació està a l’UVI, esperant ser reanimada per un veïnatge que s’esforci
en arribar a consensos i arribi finalment a comprendre el poder transformador
que te més enllà de les urnes o de la denuncia.
Un any per prendre consciència d’on
vivim més enllà dels nostres cercles personals, on l’ urbanització de cases
aïllades, amb murs i tanques opaques deixen els carrers deserts de vida, on l’espai privat és un tot,
i els espais públics no ho són perquè la gent, o no se’ls fa seus, o per que
les lleis i ordenances no conviden a fer-ho i limiten els seus usos
convertint-los en prolongacions de l’espai privat. Però amb un entorn natural
envejable, amb uns nous camins de ribera frescos i tranquils que han permès que
posem de manifest la deixadesa en la infraestructura de clavegueram, obsoleta i
contaminant.
Amb diferents nuclis resistents que
reivindiquen i dinamitzen espais, generen iniciatives, netegen, planten. Veïnes
disposades a no ser engolides per l’anestesiant lletania d’un estil de vida
absent de compromís, o el d’aquell que lluita amb comandament a distància.
Amb un Casalet que es manté ferm,
malgrat les circumstàncies, com a pol catalitzador, o nucli de centralitat, com
diuen ara.
Amb els escenaris incerts que ens
deparen les modificacions del PGM, paradigma de la gestió feta a esquenes de la
gent i amb sospitosos beneficiats.
El futur del sector de l’estació, el
futur de Can Monmany, i sobre les noves centralitats.. Sobre si tindrem
habitatge de protecció oficial pels que no disposen de les rendes copioses
d’alguns? O potser per a les filles i fills d’aquests que potser volen deixar
de ser eternament aixoplugats.
Com quedarà resolta la mobilitat quan
podem veure que la incomunicació pot ser un valor i l’obertura és un cant a
l’ús del vehicle privat?
Quina societat és la nostra on es
poden contar les treballadores i treballadors de la llar contant el nombre
d’habitatges de la Vila? I si acceptéssim per un moment aquesta premissa.. qui
vetlla per aquesta gent invisible?
Gràcies en tenim de disposar d’unes
AMPES potents, a l’Arnau Cadell, al Ferran i Clua i a l’escola bressol, on
veiem persones que sí tenen coses a dir
i a fer respecte al nostre futur i per extensió al de la Vila. Gràcies també
d’aquests 600 i d’una bona colla més que
percep que quelcom no funciona i fa pinya.
I
arribats aquí podríem parlar de les mocions presentades, les aprovades, les
rebutjades, però això, al cap i a la fi són propostes consultables al nostre
bloc de la CUP-PC Valldoreix o a les xarxes socials. Com es pot suposar, els
temes tractats en aquestes línies, són bona part dels temes oberts on hi estem
treballant, sense oblidar que les veritables eines de transformació social i
política les tenim a l’abast però cal fer les servir adequadament, amb una bona
dosi d’empatia, modificant algunes
maneres de fer sobre participació que s’han enquistat per major tranquil·litat
del present govern. Ens cal que les nostres entitats creïn, s’organitzin i prenguin la iniciativa tant l’hora de fer
actes populars, com de reivindicar noves vies de fer. Sortir del control-paraigües de
l’administració protectora i no acceptar que ens ho donin tot fet, tendir cap a
l’autogestió deixant que el govern proveeixi però que les persones decideixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada